Si, el suplement es en castellà i no en català, tal com vull fer el blog, pero es que es una campanya que mereix una menció especial i parlaré d'ella.
Ens situa després de l'episodi VI de la saga de La Guerra de les Galàxies. En una apartada zona de la galàxia, el sector Kathol, hi ha un Moff imperial que poseeix una tecnología arcaica i poderosa de la que mai ningú havia sentit a parlar mai. Li diuen "Tecnología del guardià fosc". L'Aliança Rebel ha de lliurar una guerra per tota la galàxia i només uns pocs oficials tenen la sensació de que aquesta tecnología es tan perillosa com sembla. La missió es reunir a una tripulació i perseguir al Moff per les regions desconegudes del sector Kathol a bord d'una corbeta corelliana (com la que apareix a l'inici de l'episodi IV) modificada.
El context es prou interessant, i la campanya ja comença amb una situació dramática i que interessa. Diuen que aquella tecnología podria invertir el balanç de poders en la guerra que s'està lliurant per tota la galáxia, per tant els jugadors han de perseguir un objectiu que es realment complicat, si no impossible.
La campanya son setze aventures principals més una vintena d'idees que no s'han desenvolupat en els llibres, pero que están allá per si els másters s'animen a fer alguna cosa nova, tot repartit entre quatre llibres i que donen una campanya completissima. ¿I qué fa que aquesta campanya sigui tan especial?
Moltes coses, entre les quals les següents:
-Una corbeta corelliana i la seva tripulació descrits fins al mes mínim detall. A la nau hi ha un centenar de sales i mig centenar de personatges amb un paper a la historia, per més mínim que sigui. Están tots descrits: Qué hi ha a cada sala, com és, quin ambient s'hi respira, quines possibles trampes pot haver-hi deixat el Moff Sarne... i a la secció de personatges ens descriu com son d'aspecte i sicológicament, quin paper tindràn a la campanya, quin sería el moment dramàticament apropiat per matar-los (si el máster els vol matar perque creu que no pintaràn res més en aquesta campanya), i moltes coses més, incloent-hi el complement de dotze caçes i dos naus de desembarcament.
-Una campanya "multipersonatge". Ens proporcionen les fitxes de tots els personatges descrits per si el máster troba apropiat donar als jugadors un paper diferent o perque estiguin a diferents zones de la nau al mateix temps. Es un joc de rol, i en aquesta campanya es pot jugar com si fos una série, ja que tots els personatges son jugables i es contemplen la major part d'opcions on els personatges poguin decidir alguna cosa -com ara llevar àncores deixant a part de la tripulació a terra o esperar a que tothom arribi... i tenen les seves conseqüencies-.
-Una trama increïble que mereix ser explicada... pero no ho faré per evitar spoilers. Només diré quatre paraules clau: cultures perdudes, diplomàcia, batalles increïbles i girs argumentals dramàtics. Si el máster aprofita bé tot el material que se li proporciona (per exemple el caçarrecompenses conegut com a Niebla o algun PNJ) la trama pot ser una de les més épiques que s'hagin jugat mai.
I per acabar-ho de rematar, i com no podía ser d'altra manera a la saga Star Wars: Una batalla final que arriba a unes proporcions llegendáries: Es lluita a l'espai, a terra, sota terra, amb lásers, llançes, caminadors, la Força i altres elements. Un clímax amb ambient de desgràcia continuada on els protagonistes tenen les de perdre des del moment en que s'inicia la batalla, i han de sortir victoriosos costi el que costi.
Per acabar, al llarg de la campanya, tots aquells personatges -i els que crein els jugadors també, a ser possible- pateixen una evolució que els durà a extrems impensables. Alguns abandonen la tripulació, d'altres es tornen bojos...
Podeu veure que la campanya la tinc bastant mitificada a termes generals, pero realment es increïble i molt ben escrita, fent que cada aventura es mantingui al nivell de l'anterior si no la supera. A més, els jugadors han de superar multitud de proves: Segrestos, sabotatges, abordatges, diplomácia, exploració planetaria...
Per si algú s'anima a jugar-la (i no parlo als meus jugadors, a aquests els hi faré algun dia), us deixo amb els títols dels quatre llibres. Son alguns dels últims títols de Joc Internacional:
Star Wars: La campaña del Guardian Oscuro
Star Wars: Campaña del Guardian Oscuro: El yermo de Kathol
Star Wars: Campaña del Guardian Oscuro: La brecha de Kathol
Star Wars: Campaña del Guardian Oscuro: Último juego
dimarts, 31 de desembre del 2013
dilluns, 30 de desembre del 2013
Star Wars D6
Hi ha dos grans jocs de rol de Star Wars, i un tercer que està apareixent en aquests ultims mésos, publicat per Edge i que esperem retorni els jocs de rol a una galàxia tan, tan llunyana al seu esplendor.
Els dos jocs de rol de Star Wars que hi havia fins ara han sigut dos sistemes radicalment diferents. El més nou d'ells (conegut com a Star Wars D20) feia servir daus de vint cares i estava basat -si no era idéntic- al del videojoc "Star Wars: Knights of the old republic" (Cavallers de l'antiga república, en el nostre idioma, pels que no sàpiguen gaire anglés [PD: Estudieu, els que no en sapigueu]) i era un sistema complex i monóton en la meva opinió que, com Anima, estava orientat a lluitar i disparar.
Avui vull presentar el que era un gran sistema de rol. Ens el va portar Joc Internacional, una companyia que ens ha portat alguns dels jocs de rol més anomenats (Entre els quals el llegendari "La llamada de Cthullhu"). És conegut com a Star Wars D6, tot i que el nom amb el que es presenta ell mateix es com a "Star Wars, el juego de rol".
El joc ens presenta una fitxa de personatge amb diverses habilitats orientades a diferents àmbits com Destreza, Conocimientos, Mecánica... I, obviament, totes aquestes habilitats tenen diversos usos en el joc. Hi ha habilitats que indiquen qué sap el personatge d'un planeta o raça concrets, que ens indiquen si pot programar un ordinador per obrir una porta o activar/desactivar un explosiu. Fins i tot podem trobar habilitats d'interacció social amb PNJs, de les quals es pot posar diplomácia com a exemple ràpid.
El sistema de màgia (La Força) està ben definit i és especial, ja que les habilitats que podem fer servir depenen del grau del personatge en les habilitats de Controlar, Sentir i Alterar. Només amb aquestes habilitats -i combinacións d'elles- podem fer que el personatge faci us de poders de la força. I no les clàssiques empentes o moviments d'objectes, sino també sanacións, precognicións o comes induïts.
Si mai podeu trobar un llibre d'aquesta col·lecció, us el recomano, ja que Star Wars D6 ha vingut acompanyat de diverses aventures interessants de jugar -totes orientades a jugar amb els Rebels contra l'Imperi, no espereu gaires guerres clon, que en aquell moment no existíen encara-, llibres de rerefons (sota el nom de Guia de X, on X pot ser l'Aliança rebel, l'Episodi IV o altres), una expansió de regles on milloren el sistema de batalles espacials i una campanya de quatre llibres que presentarè més endavant. Tot realment ben escrit i força interessant.
Els dos jocs de rol de Star Wars que hi havia fins ara han sigut dos sistemes radicalment diferents. El més nou d'ells (conegut com a Star Wars D20) feia servir daus de vint cares i estava basat -si no era idéntic- al del videojoc "Star Wars: Knights of the old republic" (Cavallers de l'antiga república, en el nostre idioma, pels que no sàpiguen gaire anglés [PD: Estudieu, els que no en sapigueu]) i era un sistema complex i monóton en la meva opinió que, com Anima, estava orientat a lluitar i disparar.
Avui vull presentar el que era un gran sistema de rol. Ens el va portar Joc Internacional, una companyia que ens ha portat alguns dels jocs de rol més anomenats (Entre els quals el llegendari "La llamada de Cthullhu"). És conegut com a Star Wars D6, tot i que el nom amb el que es presenta ell mateix es com a "Star Wars, el juego de rol".
El joc ens presenta una fitxa de personatge amb diverses habilitats orientades a diferents àmbits com Destreza, Conocimientos, Mecánica... I, obviament, totes aquestes habilitats tenen diversos usos en el joc. Hi ha habilitats que indiquen qué sap el personatge d'un planeta o raça concrets, que ens indiquen si pot programar un ordinador per obrir una porta o activar/desactivar un explosiu. Fins i tot podem trobar habilitats d'interacció social amb PNJs, de les quals es pot posar diplomácia com a exemple ràpid.
El sistema de màgia (La Força) està ben definit i és especial, ja que les habilitats que podem fer servir depenen del grau del personatge en les habilitats de Controlar, Sentir i Alterar. Només amb aquestes habilitats -i combinacións d'elles- podem fer que el personatge faci us de poders de la força. I no les clàssiques empentes o moviments d'objectes, sino també sanacións, precognicións o comes induïts.
Si mai podeu trobar un llibre d'aquesta col·lecció, us el recomano, ja que Star Wars D6 ha vingut acompanyat de diverses aventures interessants de jugar -totes orientades a jugar amb els Rebels contra l'Imperi, no espereu gaires guerres clon, que en aquell moment no existíen encara-, llibres de rerefons (sota el nom de Guia de X, on X pot ser l'Aliança rebel, l'Episodi IV o altres), una expansió de regles on milloren el sistema de batalles espacials i una campanya de quatre llibres que presentarè més endavant. Tot realment ben escrit i força interessant.
diumenge, 3 de novembre del 2013
Anima: Beyond fantasy
Un dels sistemes de joc que més hem fet servir a la nostra taula de joc es el de Anima: Beyond Fantasy. Es molt interessant, sobretot en com complementa magia (que podem separar en tres tipus, com explicaré més endavant) i molta varietat d'armes i armadures, a mes d'interessants millores per el combat.
Pero aqui hi ha l'error.
Anima: Beyond fantasy es un joc de combats.
Ho lamento molt per als fans a mort d'aquest joc, que n'hi ha molts.
Anima es un joc orientat únicament a que els jugadors intercanviin atacs amb els monstres i personatges més poderosos imaginables, al mes pur estil dels manga Shonen.
Com a sistema, trobem que té un complex sistema de mágies, amb més de dos mil encanteris només en el llibre básic, i uns dos o tres cents més amb el suplement Arcana Exxet. Les mágies segueixen un sistema amb el que, conforme els jugadors pujen de nivell, es tornen més poderosos seguint diferents vies -llum, foscor, foc, terra, aigua, aire, creació, destrucció, nigrománcia...- fins a arribar a nivells exageradament divins, podent crear continents, dividir l'existéncia o cremar països.
Després trobem l'increïble sistema de mentalisme, que permet moure objectes amb la ment, teletransportar-se o dominar el foc. Té menys encanteris que la magia, pero al ser encanteris tipus, el mentalisme es molt més versàtil, pero extremadament difícil de controlar.
Finalment hi ha el Ki i aqui -que em diguin el que vulguin- crec que els dissenyadors s'han passat. ¿Per qué? Doncs perque el Ki permet fer burrades realment bésties -sacrificar punts de vida (els quals acaben sortint-nos per les orelles) per a destruir enemics molt més poderosos, treure l'espasa de la funda i, només amb aixo, matar cent persones...-. El Ki es tan poderós perque permet crear les técniques que el jugador volgui -amb un cert límit, pero que es torna quasi inexistent amb depén de quina classe i nivell- i hi té accés qualsevol. Per a ser mag o mentalista, es necessiten uns "avantatges", pero per al Ki, tan sols necessites un mestre que t'ensenyi a fer-lo servir, ja que se suposa que es la teva energia interna.
Trobém dotzenes de maniobres de combat, preses, defenses, esquives. Está molt ben fet a nivell de combat.
Pero es que es només aixo.
Observant les habilitats secundaries i llegint-ne les descripcions del llibre, un 80% estan orientades a fer-les servir durant el combat o les escenes d'acció, i n'hi ha molt poques de interpretació, interacció i altres.
Els dos llibres de rerefons que han sortit fins ara (Gaïa I i II) ens presenten un mon extens i realment interessant per a fer aventures, on la magia es una cosa prohibida i perseguida (cosa que m'ha fet limitar molt el poder mágic en la campanya que porto dirigint d'Anima des de fa temps), pero amb uns països amb identitats molt marcades i on, a cada ciutat, hi ha almenys una idea d'aventura.
Criatures en tenen moltes (en el manual básic o Core Exxet fins i tot hi ha regles per a crear-ne, i a "Los que caminaron con nosotros" en presenten prop d'un centenar), pero tenen unes habilitats tan exagerades que no entenc com poden existir en un mon on hi ha tan poca mágia per les coses de rerefons que ens presenten en els llibres.
Els suplements Dominus Exxet, Arcana Exxet i Dominus Exxet (Ki, mentalisme i magia, i artefactes, respectivament) presenten encara més maneres de fer servir els poders mágics.
Sincerament, jo no entenc als creadors del joc. El mon no está fet per el sistema o al revés.
Jo, personalment, recomano molt el mon de Gaïa a qualsevol, ja que es interessant i s'hi poden fer campanyes de tota mena: Pirateria, investigació, exploració, béliques, conspiracións, caça de bésties -la Inquisició i Tol Rauko son genials per a aixo-, caça de relíquies... i dona molt de joc a qualsevol nivell.
El sistema no el recomano a no ser que sigueu uns verdaders fans del manga i tingueu suficients tardes lliures com per a matar a una béstia -una altra cosa que té es que el sistema de combat es molt lent. -i no us interessi tant interactuar amb PNJs com destrossar-los fins que no quedi ni l'ànima.
Pero aqui hi ha l'error.
Anima: Beyond fantasy es un joc de combats.
Ho lamento molt per als fans a mort d'aquest joc, que n'hi ha molts.
Anima es un joc orientat únicament a que els jugadors intercanviin atacs amb els monstres i personatges més poderosos imaginables, al mes pur estil dels manga Shonen.
Com a sistema, trobem que té un complex sistema de mágies, amb més de dos mil encanteris només en el llibre básic, i uns dos o tres cents més amb el suplement Arcana Exxet. Les mágies segueixen un sistema amb el que, conforme els jugadors pujen de nivell, es tornen més poderosos seguint diferents vies -llum, foscor, foc, terra, aigua, aire, creació, destrucció, nigrománcia...- fins a arribar a nivells exageradament divins, podent crear continents, dividir l'existéncia o cremar països.
Després trobem l'increïble sistema de mentalisme, que permet moure objectes amb la ment, teletransportar-se o dominar el foc. Té menys encanteris que la magia, pero al ser encanteris tipus, el mentalisme es molt més versàtil, pero extremadament difícil de controlar.
Finalment hi ha el Ki i aqui -que em diguin el que vulguin- crec que els dissenyadors s'han passat. ¿Per qué? Doncs perque el Ki permet fer burrades realment bésties -sacrificar punts de vida (els quals acaben sortint-nos per les orelles) per a destruir enemics molt més poderosos, treure l'espasa de la funda i, només amb aixo, matar cent persones...-. El Ki es tan poderós perque permet crear les técniques que el jugador volgui -amb un cert límit, pero que es torna quasi inexistent amb depén de quina classe i nivell- i hi té accés qualsevol. Per a ser mag o mentalista, es necessiten uns "avantatges", pero per al Ki, tan sols necessites un mestre que t'ensenyi a fer-lo servir, ja que se suposa que es la teva energia interna.
Trobém dotzenes de maniobres de combat, preses, defenses, esquives. Está molt ben fet a nivell de combat.
Pero es que es només aixo.
Observant les habilitats secundaries i llegint-ne les descripcions del llibre, un 80% estan orientades a fer-les servir durant el combat o les escenes d'acció, i n'hi ha molt poques de interpretació, interacció i altres.
Els dos llibres de rerefons que han sortit fins ara (Gaïa I i II) ens presenten un mon extens i realment interessant per a fer aventures, on la magia es una cosa prohibida i perseguida (cosa que m'ha fet limitar molt el poder mágic en la campanya que porto dirigint d'Anima des de fa temps), pero amb uns països amb identitats molt marcades i on, a cada ciutat, hi ha almenys una idea d'aventura.
Criatures en tenen moltes (en el manual básic o Core Exxet fins i tot hi ha regles per a crear-ne, i a "Los que caminaron con nosotros" en presenten prop d'un centenar), pero tenen unes habilitats tan exagerades que no entenc com poden existir en un mon on hi ha tan poca mágia per les coses de rerefons que ens presenten en els llibres.
Els suplements Dominus Exxet, Arcana Exxet i Dominus Exxet (Ki, mentalisme i magia, i artefactes, respectivament) presenten encara més maneres de fer servir els poders mágics.
Sincerament, jo no entenc als creadors del joc. El mon no está fet per el sistema o al revés.
Jo, personalment, recomano molt el mon de Gaïa a qualsevol, ja que es interessant i s'hi poden fer campanyes de tota mena: Pirateria, investigació, exploració, béliques, conspiracións, caça de bésties -la Inquisició i Tol Rauko son genials per a aixo-, caça de relíquies... i dona molt de joc a qualsevol nivell.
El sistema no el recomano a no ser que sigueu uns verdaders fans del manga i tingueu suficients tardes lliures com per a matar a una béstia -una altra cosa que té es que el sistema de combat es molt lent. -i no us interessi tant interactuar amb PNJs com destrossar-los fins que no quedi ni l'ànima.
dijous, 4 d’abril del 2013
El paper del màster
El master, o narrador, o director de joc, o com volgueu dir-li, es aquell enigmatic personatge que hi ha enfront dels jugadors tirant daus i definint el resultat de les tirades. Algunes vegades, s'afegeixen alguns trets com "mirada perversa", "somriure sicópata" o "extranyes mirades dirigides al jugador més debilitat en aquells moments a la taula de joc".
Aquesta persona es la que, en els mons del joc de rol, seria l'equivalent a Deu, Al·là, Nyarlathotep o qualsevol deu poderosissim, omnipotent i omnipresent que us pogui passar pel cap.
Tot i que he exagerat la importancia d'aquest important personatge a les taules de rol, el màster (que es com l'anomenaré a partir d'ara) es el que prepara i dirigeix les aventures, narra el que passa durant les accións dels personatges i explica el que perceben els personatges dels jugadors (o PJ).
La paraula que jo -igual que molts altres rolers- faig servir per a definir a la persona de la que parlo, vé del joc de rol Dungeons and Dragons, un dels més famosos. El manual basic d'aquest joc d'exploració i combat es referia a ell com a Dungeon Master (amo de la masmorra). El joc de rol ha evolucionat: ara els jugadors no exploren masmorres amb trames simples com "entro, mato monstres i agafo el tresor", sino que ara exploren mons, interactuen amb personatges i, generalment, s'enfronten a histories i reptes interessants i divertits alhora, pero la figura del Dungeon Master encara es la mateixa. Ell (o ella) és l'amo del lloc d'aventures.
He jugat tant com a master (i asseguro que es realment divertit, et sents Deu per unes hores) com a l'altra banda de la Pantalla, i des d'aqui, vull donar alguns consells als masters i jugadors que es passin per aqui per que he vist que es cometen molts errors a la hora d'estar "allà", dirigint l'aventura.
Aquesta persona es la que, en els mons del joc de rol, seria l'equivalent a Deu, Al·là, Nyarlathotep o qualsevol deu poderosissim, omnipotent i omnipresent que us pogui passar pel cap.
Tot i que he exagerat la importancia d'aquest important personatge a les taules de rol, el màster (que es com l'anomenaré a partir d'ara) es el que prepara i dirigeix les aventures, narra el que passa durant les accións dels personatges i explica el que perceben els personatges dels jugadors (o PJ).
La paraula que jo -igual que molts altres rolers- faig servir per a definir a la persona de la que parlo, vé del joc de rol Dungeons and Dragons, un dels més famosos. El manual basic d'aquest joc d'exploració i combat es referia a ell com a Dungeon Master (amo de la masmorra). El joc de rol ha evolucionat: ara els jugadors no exploren masmorres amb trames simples com "entro, mato monstres i agafo el tresor", sino que ara exploren mons, interactuen amb personatges i, generalment, s'enfronten a histories i reptes interessants i divertits alhora, pero la figura del Dungeon Master encara es la mateixa. Ell (o ella) és l'amo del lloc d'aventures.
He jugat tant com a master (i asseguro que es realment divertit, et sents Deu per unes hores) com a l'altra banda de la Pantalla, i des d'aqui, vull donar alguns consells als masters i jugadors que es passin per aqui per que he vist que es cometen molts errors a la hora d'estar "allà", dirigint l'aventura.
- Primer de tot, no seguiu pas per pas l'aventura. L'hagiu preparat vosaltres o estigueu seguint un módul predissenyat (encara existeixen!), el grup de jugadors sempre -repeteixo per els que no ho hagin entes- SEMPRE us sorprendrà. La feina del master es improvitzar i preparar-se per a qualsevol cosa que poguin fer els jugadors, pero mai es pot estar absolutament segur de qué faran. Els jugadors poden fer literalment qualsevol cosa. Hi ha vegades que aconseguiran ells mateixos un gir argumental realment inesperat. Si no sabeu que fer, demaneu uns minuts i pareu-vos a pensar. Posaré l'exemple d'un amic meu al qual aprecio molt i amb el que preparem histories i comparem fets dels nostres grups: Una vegada amb el grup vàrem descobrir unes ruines antigues i els jugadors van decidir separar-se per a cobrir més terreny. Ell no sabia com manegar's-ho exactament, ja que pensava que aniriem junts a la Capella i després cap al Mur (dos llocs importants a la partida). Va demanar-nos un moment de pausa per a pensar qué fer i va decidir que si be un grup anava a la capella, l'altra part arribaria al mur i passarien les coses que havien de passar.
- Per a preparar les aventures, tingueu en compte les necessitats del grup o alló que no hagiu fet encara, per a provar. Es a dir, si el grup es diverteix entrant a les mines de Moria i matant orcs amb les espases, poseu-los hi orcs en lloc d'enigmes. Pero algun enigma per a satisfer la minoria o si encara no n'heu fet sempre es divertit. A més d'enigmes podeu posar mil coses: infiltracións, diplomacia, investigació, persecucións de carro, batalles navals...
- Importantissim per als masters: tingueu preparat un got d'aigua. Pot semblar absurd, pero al llarg de tres o quatre hores de xerrera inacabable (que es el que acostumen a durar les partides) acabeu amb la gola més seca que el desert del Gobi a plé estiu. Un got d'aigua o dos es una bona solució. I més si a sobre els jugadors están picant alguna cosa.
divendres, 22 de febrer del 2013
Més maneres de jugar a rol
Moltes vegades, el procediment d'un joc de rol es el següent:
Els jugadors arriben, el máster prepara el que sigui que ha de preparar per a l'aventura d'avui, es juga l'aventura i els jugadors s'en van.
En alguns casos, pot ser prou divertit jugar aixi, es veritat, pero aqui proposaré altres maneres de jugar a rol:
Començaré per la classica Campanya narrativa. El máster planteja una serie d'aventures entrellaçades amb un principi, un nus i un desenllaç, com si fossin els capítols d'un llibre o una serie. La campanya dona joc a que el mon evolucioni junt amb els personatges, que els seus adversaris siguin de proporcions enormes i que reuneixin aliats i facin enemics amb les seves accions. Aquest es un dels sistemes que més feina demana al máster, pero que es més agraït per tots els que hi participen.
Després tenim la Campanya sandbox. En aquest tipus de campanya, el máster planteja un escenari enorme i unes missions per a cada territori. Els jugadors s'aniran movent i resoldran aventures. Conforme vagin fent, el máster preparará més aventures en la direcció cap a la que vagin els PJs, talment com si aquests fossin un grup de mercenaris que pugna per a obtenir tresors i ajudar a els que els paguin bé.
Un tercer tipus de campanya es la que jo anomeno "de roda". No estic segur de si tindrá algun nom oficial, pero jo li he posat aquest. Una campanya de roda es aquella on el máster canvia a cada sessió, proposa algunes aventures als altres jugadors, es juga l'aventura i el seguent prepara més aventures, i aixi fins a l'infinit. Es una manera divertida de jugar, ja que podem afegir elements al rerefons del joc o simplement, jugar en un on coneguem l'ambientació previament (la terra mitjana d'El senyor dels anells, Thedas de Dragon Age, la galaxia de Star Wars...).
Finalment, amb un col·lega, estem preparant un altre tipus de campanya que ens va semblar interessant provar: una campanya paral·lela a dues bandes. Aixo es una campanya on dos masters planejen la campanya i els grups dels dos juguen la historia proposada en el mateix moment i temps: els dos grups poden trobar-se i enfrontar-se o parlar entre ells, cosa que afegeix dinamisme a la partida: les accions d'un grup afectarán a l'altre o poden col·laborar per a enfrontar-se a un objectiu. Aixo requereix eines mitjançant les quals es poguin comunicar tant els másters com els jugadors, quan ho requereixin. Personalment proposo l'Skype, pero si algú té una suggerencia interessant, pot comentar-ho -encara esta en fase de preparació-.
Els jugadors arriben, el máster prepara el que sigui que ha de preparar per a l'aventura d'avui, es juga l'aventura i els jugadors s'en van.
En alguns casos, pot ser prou divertit jugar aixi, es veritat, pero aqui proposaré altres maneres de jugar a rol:
Començaré per la classica Campanya narrativa. El máster planteja una serie d'aventures entrellaçades amb un principi, un nus i un desenllaç, com si fossin els capítols d'un llibre o una serie. La campanya dona joc a que el mon evolucioni junt amb els personatges, que els seus adversaris siguin de proporcions enormes i que reuneixin aliats i facin enemics amb les seves accions. Aquest es un dels sistemes que més feina demana al máster, pero que es més agraït per tots els que hi participen.
Després tenim la Campanya sandbox. En aquest tipus de campanya, el máster planteja un escenari enorme i unes missions per a cada territori. Els jugadors s'aniran movent i resoldran aventures. Conforme vagin fent, el máster preparará més aventures en la direcció cap a la que vagin els PJs, talment com si aquests fossin un grup de mercenaris que pugna per a obtenir tresors i ajudar a els que els paguin bé.
Un tercer tipus de campanya es la que jo anomeno "de roda". No estic segur de si tindrá algun nom oficial, pero jo li he posat aquest. Una campanya de roda es aquella on el máster canvia a cada sessió, proposa algunes aventures als altres jugadors, es juga l'aventura i el seguent prepara més aventures, i aixi fins a l'infinit. Es una manera divertida de jugar, ja que podem afegir elements al rerefons del joc o simplement, jugar en un on coneguem l'ambientació previament (la terra mitjana d'El senyor dels anells, Thedas de Dragon Age, la galaxia de Star Wars...).
Finalment, amb un col·lega, estem preparant un altre tipus de campanya que ens va semblar interessant provar: una campanya paral·lela a dues bandes. Aixo es una campanya on dos masters planejen la campanya i els grups dels dos juguen la historia proposada en el mateix moment i temps: els dos grups poden trobar-se i enfrontar-se o parlar entre ells, cosa que afegeix dinamisme a la partida: les accions d'un grup afectarán a l'altre o poden col·laborar per a enfrontar-se a un objectiu. Aixo requereix eines mitjançant les quals es poguin comunicar tant els másters com els jugadors, quan ho requereixin. Personalment proposo l'Skype, pero si algú té una suggerencia interessant, pot comentar-ho -encara esta en fase de preparació-.
No més Munchkins!
Molts es preguntaràn qué es un "Munchkin" al llegir el títol d'aquest article...
Senzillament, un Munchkin es el terme que es fa servir a jugadors de rol que s'especialitzen massa en un sol camp d'habilitats. Desgraciadament, aixo passa des del temps de la primera edició del més célebre de tots els jocs de rol: Dungeons & Dragons (Del qual puc afirmar que en posseeixo una edició). En aquest joc de rol, els jugadors tenien tres classes de personatge a escollir: Lladre, mag i guerrer.
Un guerrer era (i encara és, en molts sistemes) un expert en armes capaç de dur les armadures més grosses, aquell que obre camí i que rebrá més atacs de les hordes d'orcs de torn.
El mag és algú sense massa salut i armadura, que ajudará als seus companys amb la poderosa magia que hi ha al seu abast durant el combat.
El lladre es aquell que normalment es quedara darrera ajudant amb el seu arc, anirá a desactivar trampes amagades o atacará a l'enemic per l'esquena movent-se per les ombres.
Que algú m'expliqui quin es el problema amb aquestes classes de personatge.
Exactament: Tots estan orientats al combat i a l'exploració d'entorns hostils.
Aixi es perd l'esséncia del joc de rol i es passa a un simple joc de taula cooperatiu de un grup de jugadors contra un enorme exércit d'orcs que s'interposen entre els humans i el tresor de torn.
Aixó pot ser gratificant per a la majoria de jugadors, ja que veurán com el seu guerrer que abans matava un orc en combat d'un contra un, ara es capaç d'obrir-se pas amb l'espasa per les infestades mines de Moria, o que el mag que abans necessitava una hora per a protegir als seus companys amb un petit escut mágic que gairebé no aguantava mal, ara avança volant protegit per una cobertura intraspassable mentre cou els uruk-hai a foc lent.
Tots els másters que hi hagi per aqui, que cridin amb mi ben fort:
AIXO NO ENS AGRADA!
Un grup de jugadors ha de ser algú amb el que ens ho passem bé, que gaudim de les seves cares de terror al veure un enemic que han de derrotar amb inteligéncia, que siguin capaços de guanyar amb pocs recursos. Aixo satisfá al máster. Simplement, ens agrada a tots.
Si uns jugadors han de defensar un poblat, el máster agrairá més que demanin un mapa del poble i es posin a preparar trampes, barricades i posicións estratégiques que no pas que els quatre guerrers es plantin davant l'entrada i acabin amb l'amenaça sense dificultats.
A més, els personatges no son creïbles.
Jo no em crec que un mag hagi estat estudiant magia tota la seva vida, pero que la fitxa de personatge reflecteixi que es incapaç de diferenciar una planta verinosa d'un roure de cinc metres, o que mai hagi estudiat historia. Prou de personatges centrats en una sola característica! Els másters volem personatges coherents. Un personatge ha de saber fer una mica de tot. Ja está bé que es basi en l'equip, pero mai, repeteixo, mai, ha de crear un guerrer sabent que no n'hi ha cap altre en la formació de combat.
Quan em trobo amb els amics, no escollim un líder, un mag, un guerrer i un diplomátic, sino que tots escollim i fem el personatge que ens agrada agafant uns altres arquetips que ja li donen personalitat: el gàngster de passat fosc, el guerrer amable amb la gent, el diplomátic manipulador, el noble sense diners...
He explicat com NO han d'estar fets els personatges, la mala manera de jugar a rol. En propers articles indicaré altres maneres de fer personatges coherents.
Senzillament, un Munchkin es el terme que es fa servir a jugadors de rol que s'especialitzen massa en un sol camp d'habilitats. Desgraciadament, aixo passa des del temps de la primera edició del més célebre de tots els jocs de rol: Dungeons & Dragons (Del qual puc afirmar que en posseeixo una edició). En aquest joc de rol, els jugadors tenien tres classes de personatge a escollir: Lladre, mag i guerrer.
Un guerrer era (i encara és, en molts sistemes) un expert en armes capaç de dur les armadures més grosses, aquell que obre camí i que rebrá més atacs de les hordes d'orcs de torn.
El mag és algú sense massa salut i armadura, que ajudará als seus companys amb la poderosa magia que hi ha al seu abast durant el combat.
El lladre es aquell que normalment es quedara darrera ajudant amb el seu arc, anirá a desactivar trampes amagades o atacará a l'enemic per l'esquena movent-se per les ombres.
Que algú m'expliqui quin es el problema amb aquestes classes de personatge.
Exactament: Tots estan orientats al combat i a l'exploració d'entorns hostils.
Aixi es perd l'esséncia del joc de rol i es passa a un simple joc de taula cooperatiu de un grup de jugadors contra un enorme exércit d'orcs que s'interposen entre els humans i el tresor de torn.
Aixó pot ser gratificant per a la majoria de jugadors, ja que veurán com el seu guerrer que abans matava un orc en combat d'un contra un, ara es capaç d'obrir-se pas amb l'espasa per les infestades mines de Moria, o que el mag que abans necessitava una hora per a protegir als seus companys amb un petit escut mágic que gairebé no aguantava mal, ara avança volant protegit per una cobertura intraspassable mentre cou els uruk-hai a foc lent.
Tots els másters que hi hagi per aqui, que cridin amb mi ben fort:
AIXO NO ENS AGRADA!
Un grup de jugadors ha de ser algú amb el que ens ho passem bé, que gaudim de les seves cares de terror al veure un enemic que han de derrotar amb inteligéncia, que siguin capaços de guanyar amb pocs recursos. Aixo satisfá al máster. Simplement, ens agrada a tots.
Si uns jugadors han de defensar un poblat, el máster agrairá més que demanin un mapa del poble i es posin a preparar trampes, barricades i posicións estratégiques que no pas que els quatre guerrers es plantin davant l'entrada i acabin amb l'amenaça sense dificultats.
A més, els personatges no son creïbles.
Jo no em crec que un mag hagi estat estudiant magia tota la seva vida, pero que la fitxa de personatge reflecteixi que es incapaç de diferenciar una planta verinosa d'un roure de cinc metres, o que mai hagi estudiat historia. Prou de personatges centrats en una sola característica! Els másters volem personatges coherents. Un personatge ha de saber fer una mica de tot. Ja está bé que es basi en l'equip, pero mai, repeteixo, mai, ha de crear un guerrer sabent que no n'hi ha cap altre en la formació de combat.
Quan em trobo amb els amics, no escollim un líder, un mag, un guerrer i un diplomátic, sino que tots escollim i fem el personatge que ens agrada agafant uns altres arquetips que ja li donen personalitat: el gàngster de passat fosc, el guerrer amable amb la gent, el diplomátic manipulador, el noble sense diners...
He explicat com NO han d'estar fets els personatges, la mala manera de jugar a rol. En propers articles indicaré altres maneres de fer personatges coherents.
Sistema Solar
Avui parlarem d'un joc de rol de casa nostra, fet a catalunya, i que molts de vosaltres podreu trobar força bé de preu a la majoria de tendes roleres. Aquest joc es titula "Sistema Solar". Ni faré publicitat, ni el detractaré, simplement faré un análisi objectiu dels pros i els contres d'aquest sistema de joc.
Davant meu s'em presenta un petit manual de color groc de poc més de cent cincuanta págines de format segurament DIN A5. Senzill, sense dibuixos i que afirma a la contraportada que es adaptable a qualsevol estil de joc.
Començo a fullejar l'interior i la meva ment rolera es posa en marxa, comparant-lo amb altres sistemes que conec.
Efectivament, el manual de joc ens presenta un sistema que es pot adaptar a qualsevol situació de joc de rol: Podem anar als anys vint a enfrontar-nos amb les perilloses criatures de Cthullu o a atrapar al mafiós Al-Capone, podem llançar-nos amb la nostra nau a les estrelles per a destruïr estrelles de la mort o simplement per a buscar noves fronteres on encara ningú hagi arribat... i mil ambientacións més, tant de llibres i pel·lícules com inventades. En aquest sentit, el joc es extremadament flexible.
La creació de personatges ens posa en una situació interessant.
Les habilitats del personatge seran sempre de nombres baixos al principi (i extremadament baixos si el comparem amb altres sistemes, ja que el joc fa servir un sistema de daus fudge on el 7 es el nombre més alt que podem aconseguir), pero a totes les habilitats s'els hi ha de donar una raó de ser per el rerefons del personatge, la seva cultura i personalitat. Es poden posar les habilitats que es desitjin, sempre i quan estiguin en el marc de l'ambientació actual (es a dir, no puc ser un pilot espacial a la Terra Mitjana, pero si que puc ser-ho a bord de la nau Enterprice).
En general, no queda molt clar el paper del máster (al qual anomenen Guia del Relat) com a creador de l'aventura, sino que se centra molt en els jugadors i la seva tasca épica. Tant s'hi centra, que arriba al punt d'afirmar que quan un jugador aconsegueix una tirada "trascendental" (7) supera els límits humans, canvia el mon i acaba la campanya. Aqui s'ha comes un gran error. És el máster el que decideix quan acaba la campanya i el que narra les accións dels seus jugadors, no els daus.
El gran problema del Sistema Solar es el fet de que queda en un pla secundari l'encarregat de dirigir la narració i explicar els fets.
Dos punts interessants i que son els quals em farien recomanar comprar-lo, es que el sistema admet que els personatges poden patir danys psicológics a mes de físics, tot i que combina ambdos aspectes en un mateix recompte de punts de vida. El següent punt a remarcar es el de les "Claus d'experiéncia". Al meu parer, força novedós i no n'havia sentit a parlar. Aquestes Claus indiquen que el personatge no guanya experiencia al superar segments de l'aventura, sino al assolir objectius personals. Al actuar contra aquests objectius, el personatge perd l'experiéncia o la Clau. Amb l'experiencia que guanya pot comprar noves habilitats, millorar les que té o adquirir noves maneres de guanyar experiencia.
Resumint, que el sistema es prou interessant, assequible i té una manera prou bona d'entendre l'experiencia i el rerefons dels personatges. En canvi, posa poc énfasi en la figura del narrador i els jugadors poden guanyar el joc per separat, en lloc de com a un equip, cosa que ens trenca el que teniem com a base dels jocs de rol.
Davant meu s'em presenta un petit manual de color groc de poc més de cent cincuanta págines de format segurament DIN A5. Senzill, sense dibuixos i que afirma a la contraportada que es adaptable a qualsevol estil de joc.
Començo a fullejar l'interior i la meva ment rolera es posa en marxa, comparant-lo amb altres sistemes que conec.
Efectivament, el manual de joc ens presenta un sistema que es pot adaptar a qualsevol situació de joc de rol: Podem anar als anys vint a enfrontar-nos amb les perilloses criatures de Cthullu o a atrapar al mafiós Al-Capone, podem llançar-nos amb la nostra nau a les estrelles per a destruïr estrelles de la mort o simplement per a buscar noves fronteres on encara ningú hagi arribat... i mil ambientacións més, tant de llibres i pel·lícules com inventades. En aquest sentit, el joc es extremadament flexible.
La creació de personatges ens posa en una situació interessant.
Les habilitats del personatge seran sempre de nombres baixos al principi (i extremadament baixos si el comparem amb altres sistemes, ja que el joc fa servir un sistema de daus fudge on el 7 es el nombre més alt que podem aconseguir), pero a totes les habilitats s'els hi ha de donar una raó de ser per el rerefons del personatge, la seva cultura i personalitat. Es poden posar les habilitats que es desitjin, sempre i quan estiguin en el marc de l'ambientació actual (es a dir, no puc ser un pilot espacial a la Terra Mitjana, pero si que puc ser-ho a bord de la nau Enterprice).
En general, no queda molt clar el paper del máster (al qual anomenen Guia del Relat) com a creador de l'aventura, sino que se centra molt en els jugadors i la seva tasca épica. Tant s'hi centra, que arriba al punt d'afirmar que quan un jugador aconsegueix una tirada "trascendental" (7) supera els límits humans, canvia el mon i acaba la campanya. Aqui s'ha comes un gran error. És el máster el que decideix quan acaba la campanya i el que narra les accións dels seus jugadors, no els daus.
El gran problema del Sistema Solar es el fet de que queda en un pla secundari l'encarregat de dirigir la narració i explicar els fets.
Dos punts interessants i que son els quals em farien recomanar comprar-lo, es que el sistema admet que els personatges poden patir danys psicológics a mes de físics, tot i que combina ambdos aspectes en un mateix recompte de punts de vida. El següent punt a remarcar es el de les "Claus d'experiéncia". Al meu parer, força novedós i no n'havia sentit a parlar. Aquestes Claus indiquen que el personatge no guanya experiencia al superar segments de l'aventura, sino al assolir objectius personals. Al actuar contra aquests objectius, el personatge perd l'experiéncia o la Clau. Amb l'experiencia que guanya pot comprar noves habilitats, millorar les que té o adquirir noves maneres de guanyar experiencia.
Resumint, que el sistema es prou interessant, assequible i té una manera prou bona d'entendre l'experiencia i el rerefons dels personatges. En canvi, posa poc énfasi en la figura del narrador i els jugadors poden guanyar el joc per separat, en lloc de com a un equip, cosa que ens trenca el que teniem com a base dels jocs de rol.
dijous, 24 de gener del 2013
El perqué d'aixó
Personalment, porto molt de temps jugant a un dels jocs més impressionants i infravalorats de la historia: El joc de rol. Sempre han tingut molt mala premsa, els jocs de rol, entre els quals afegiré les següents llegendes urbanes (que he sentit més d'una vegada):
1. Els jugadors de rol es tornen gent violenta.
2. Els jugadors de rol sovint acaben al manicomi.
3. Els que juguen a rol surten a matar gent de nit amb katanes.
4. Els jugadors de rol son, generalment, gent amb comportament suicida.
Primer de tot, la gent violenta no és influenciada pels jocs de rol, que simplement es basen en explicar una historia d'una manera diferent i novedosa per molta gent. No pas per jugar a rol la gent es torna violenta, ni per jugar a altres jocs com "Call of duty", per a posar un exemple. La gent violenta és violenta i necesita un tractament, igual que les persones violentes pel Call of duty, pot ser que una persona de cada mil sigui incapaç de diferenciar entre la realitat i la ficció, pero aixo no converteix a tots els jugadors de rol en gent violenta (o aixo, o convertim a tots els jugadors de consoles en gent violenta).
Següent pas en la meva defensa del joc de rol: Els jugadors de rol no van al manicomi per bogeria (o almenys, no habitualment). Simplement, passa el mateix que abans, que no saben diferenciar entre realitat i ficció. De fet, i parlant des de la meva experiencia própia, la gent que conec i que son jugadors de rol habituals son de les persones mentalment més sanes que conec. El joc de rol ha ensenyat a molts d'ells a pensar de forma imaginativa i a fer servir matemàtiques i llenguatge amb més fluidesa que cap classe de secundaria o batxillerat.
Tercera llegenda urbana falsa: Els jugadors de rol no som sicópates que sortim de nit a matar gent amb katanes. Molts de nosaltres ens gastem masses diners en manuals i material per a les properes partides com per preocupar-nos de tenir katanes a casa, i els pocs que en tenen, les tenen com a decoració i admiració de la cultura japonesa. Sincerament, i com ja he dit més amunt, els jugadors de rol son de les persones més sanes que conec, cap d'ells ha mostrat un comportament psicópata fora de la narració que fa un joc de rol.
I finalment, no som suicides: La gent es suicida perque está desenganyada amb la vida, perque no els hi queda res... Un jugador de rol té moltes més coses a fer. Apart del joc, té una vida diaria i normal. Només fa servir el joc de rol per a passar una divertida estona amb la gent que coneix. Som gent sana, com ja s'ha dit. Si els jocs de rol donen alguna cosa, son virtuts, entre les quals puc afirmar la següent llista (i segurament em deixo algunes coses):
-Aprenen a experimentar i a trobar solucions a problemes (reals i ficticis) amb més velocitat. Aquesta rapidesa mental acostuma a augmentar com més temps es porta en les partides.
-Millora l'agilitat del cálcul mental, especialment als grups que no fan servir calculadores. Aquesta agilitat és donada a que, al realitzar una tirada de daus, el resultat indica si el personatge ha obtingut un éxit o un fracas en el que volia fer. Agilitzant la suma, es millora (i molt) l'agilitat de la narració.
-Augmenta la varietat de léxic dels jugadors. Molt habitualment, els jugadors de rol augmenten la seva varietat de vocabulari, sobretot si el narrador de la partida (o máster, o DJ o com se li volgui dir) en té. Moltes vegades, aquest narrador buscará paraules noves per a les partides, si es prou dedicat, o llegirá buscant fonts d'inspiració per a les seves partides.
-Es una activitat social i cooperativa: Molta gent que juga a l'escac o al parxis (hi puc incloure altres jocs clàssics) competeix. En un joc de rol, els jugadors no s'enfronten els uns als altres de cap manera. Col·laboren com un equip per a sobrepassar els molts reptes que els proposará el narrador. Aixó fa que un joc de rol es converteixi en una activitat lúdica, social, narrativa i mental.
Els jocs de rol son, en realitat, una de les activitats més completes que es poden realitzar.
Pero amb tota aquesta parrafada m'he apartat dels objectius reals que tinc al començar a escriure aquest blog:
Simplement, faig aquest blog per a tenir una referencia de jocs de rol en català, ja que la majoria de sistemes que podem trobar están escrits en castellà o no trobem suficients referencies en el nostre idioma.
Vull incloure una serie d'articles per a intentar millorar l'experiéncia rolera tant per als narradors com als jugadors
I finalment, articles explicant alguns dels sistemes que podem trobar, amb avantatges i desavantatges de cada un.
També de tant en tant, inclouré algunes referencies a altres blogs (amb el permis d'els seus autors) o traduccións d'articles realment interessants, a més de referencies de coses que expliqui, basades en les meves partides i experiéncies.
1. Els jugadors de rol es tornen gent violenta.
2. Els jugadors de rol sovint acaben al manicomi.
3. Els que juguen a rol surten a matar gent de nit amb katanes.
4. Els jugadors de rol son, generalment, gent amb comportament suicida.
Primer de tot, la gent violenta no és influenciada pels jocs de rol, que simplement es basen en explicar una historia d'una manera diferent i novedosa per molta gent. No pas per jugar a rol la gent es torna violenta, ni per jugar a altres jocs com "Call of duty", per a posar un exemple. La gent violenta és violenta i necesita un tractament, igual que les persones violentes pel Call of duty, pot ser que una persona de cada mil sigui incapaç de diferenciar entre la realitat i la ficció, pero aixo no converteix a tots els jugadors de rol en gent violenta (o aixo, o convertim a tots els jugadors de consoles en gent violenta).
Següent pas en la meva defensa del joc de rol: Els jugadors de rol no van al manicomi per bogeria (o almenys, no habitualment). Simplement, passa el mateix que abans, que no saben diferenciar entre realitat i ficció. De fet, i parlant des de la meva experiencia própia, la gent que conec i que son jugadors de rol habituals son de les persones mentalment més sanes que conec. El joc de rol ha ensenyat a molts d'ells a pensar de forma imaginativa i a fer servir matemàtiques i llenguatge amb més fluidesa que cap classe de secundaria o batxillerat.
Tercera llegenda urbana falsa: Els jugadors de rol no som sicópates que sortim de nit a matar gent amb katanes. Molts de nosaltres ens gastem masses diners en manuals i material per a les properes partides com per preocupar-nos de tenir katanes a casa, i els pocs que en tenen, les tenen com a decoració i admiració de la cultura japonesa. Sincerament, i com ja he dit més amunt, els jugadors de rol son de les persones més sanes que conec, cap d'ells ha mostrat un comportament psicópata fora de la narració que fa un joc de rol.
I finalment, no som suicides: La gent es suicida perque está desenganyada amb la vida, perque no els hi queda res... Un jugador de rol té moltes més coses a fer. Apart del joc, té una vida diaria i normal. Només fa servir el joc de rol per a passar una divertida estona amb la gent que coneix. Som gent sana, com ja s'ha dit. Si els jocs de rol donen alguna cosa, son virtuts, entre les quals puc afirmar la següent llista (i segurament em deixo algunes coses):
-Aprenen a experimentar i a trobar solucions a problemes (reals i ficticis) amb més velocitat. Aquesta rapidesa mental acostuma a augmentar com més temps es porta en les partides.
-Millora l'agilitat del cálcul mental, especialment als grups que no fan servir calculadores. Aquesta agilitat és donada a que, al realitzar una tirada de daus, el resultat indica si el personatge ha obtingut un éxit o un fracas en el que volia fer. Agilitzant la suma, es millora (i molt) l'agilitat de la narració.
-Augmenta la varietat de léxic dels jugadors. Molt habitualment, els jugadors de rol augmenten la seva varietat de vocabulari, sobretot si el narrador de la partida (o máster, o DJ o com se li volgui dir) en té. Moltes vegades, aquest narrador buscará paraules noves per a les partides, si es prou dedicat, o llegirá buscant fonts d'inspiració per a les seves partides.
-Es una activitat social i cooperativa: Molta gent que juga a l'escac o al parxis (hi puc incloure altres jocs clàssics) competeix. En un joc de rol, els jugadors no s'enfronten els uns als altres de cap manera. Col·laboren com un equip per a sobrepassar els molts reptes que els proposará el narrador. Aixó fa que un joc de rol es converteixi en una activitat lúdica, social, narrativa i mental.
Els jocs de rol son, en realitat, una de les activitats més completes que es poden realitzar.
Pero amb tota aquesta parrafada m'he apartat dels objectius reals que tinc al començar a escriure aquest blog:
Simplement, faig aquest blog per a tenir una referencia de jocs de rol en català, ja que la majoria de sistemes que podem trobar están escrits en castellà o no trobem suficients referencies en el nostre idioma.
Vull incloure una serie d'articles per a intentar millorar l'experiéncia rolera tant per als narradors com als jugadors
I finalment, articles explicant alguns dels sistemes que podem trobar, amb avantatges i desavantatges de cada un.
També de tant en tant, inclouré algunes referencies a altres blogs (amb el permis d'els seus autors) o traduccións d'articles realment interessants, a més de referencies de coses que expliqui, basades en les meves partides i experiéncies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)